L’envelliment de la població és un dels grans reptes que afronta l’Estat espanyol i la resta d’Europa. Cada vegada hi ha més persones grans que viuen més anys i, en paral·lel, menys ciutadans en edat de treballar. Aquest desequilibri té un impacte directe en el sistema de pensions i en les finances públiques, ja que augmenta la despesa en prestacions, sanitat i cures de llarga durada. A l’Estat espanyol, la pressió és especialment intensa. Actualment, per cada jubilat hi ha 2,6 treballadors en actiu, però es calcula que el 2050 la proporció baixarà a 1,6. Això significa que el cost de mantenir les pensions recaurà sobre menys contribuents. Al mateix temps, el sistema espanyol és més generós que el d’altres països europeus: la pensió d’entrada equival al voltant del 65% de l’últim salari, mentre que a la Unió Europea la mitjana prevista és inferior al 40%. Aquest escenari ha impulsat reformes com l’augment progressiu de l’edat de jubilació fins als 67 anys el 2027. Tanmateix, els estudis indiquen que aquesta mesura podria ser insuficient i que, a mitjà termini, caldrà allargar encara més la vida laboral. Jubilar-se als 68 o fins i tot més tard podria esdevenir una realitat per garantir la sostenibilitat del sistema. Ara bé, el futur no és immutable. Polítiques que fomentin l’ocupació, la productivitat i la immigració, així com una millor gestió de la despesa pública, poden esmorteir l’impacte de la demografia. |
