Però, després de la derrota soferta a Sagunt, revertida una setmana després amb una gran victòria a l’Olímpic de Terrassa, arribaria el punt d’inflexió pels de Ferran Costa. Aquella victòria no va arribar sola, sinó acompanyada amb vuit partits més en que els jugadors blancs-i-vermell van sumar i sumar, sense conèixer cap derrota fins la visita del Prat al Congost. Va ser, però, una derrota anecdòtica a la que li seguirien tres victòries consecutives, que li permetrien pispar-li a l’Espanyol B una quarta posició que es pot considerar històrica i assimilable a aquella quarta posició assolida en la llunyana temporada 1974-75 en el grup 3 d’una Tercera Divisió formada per quatre grups en tota Espanya. Aquesta classificació final, la assolida el mes de maig passat, va ser la millor classificació en tres dècades d’un equip català debutant en la categoria, excepció feta del campionat assolit pel Llagostera la temporada 2013-14. La conseqüència de tot plegat va ser que la nostra ciutat i el nostre Club tornava a jugar una promoció d’ascens, dintre d’una categoria nacional, després de les jugades en les temporades 1960-61 contra l’Arenas de Saragossa i el Sestao, i la d’un any més tard contra el Cd’E L’Hospitalet, ambdues per pujar a Segona Divisió. A més a més, en el pack anava un regal gens menyspreable: la classificació per a la Copa del Rei de la següent temporada. Sense oblidar, també, que Noah Baffoe es va convertir, amb els seus 115 gols totals, en el màxim golejador de la història del Club. Adéu amb honors a 2023.
La primera de les dues eliminatòries necessàries per pujar un graó més a escala nacional va dur el Navalcarnero a un Congost que es va vestir de gala. Amb el gol de Jaume Pascual i una maleta plena d’il·lusió, l’equip va viatjar cap a Madrid, però quan estaven a punt de complir-se els tres minuts d’afegit i ja s’albirava la pròrroga, el davanter Álex Gil desfermava l’eufòria al Municipal Mariano González de Navalcarnero. A la vegada, s’esvaïa l’esperança pel Manresa de passar la primera eliminatòria, i els tres meravellosos anys de Ferran Costa a la banqueta blanc-i-vermella tocaven a la seva fi, per decisió personal del tècnic castelldefelenc. ancada una etapa, s’obria una altra. La secretaria tècnica, a corre cuita, havia de fer mans i mànigues per buscar un entrenador i jugadors que omplissin el buit que deixaven uns altres, que marxaven a d’altres destins, inclòs el capità Gerard Puigoriol ‘Putxi’, que penjava les botes al mateix estadi on se les va calçar per primera vegada a l’escola del Cd’E Manresa. Xavi Corominas, entrenador del futbol base del RCD Espanyol durant setze anys, va ser l’elegit per dur la nau la temporada que hauria de ser de consolidació en la categoria. Amb l’únic dèficit dels pocs gols anotats, sobretot a domicili, que han llastat un equip molt fiable com a local, i amb la inoblidable experiència d’una nit màgica a la Copa del Rei contra el Real Oviedo, amb més de 3.000 ànimes al Congost, el Manresa va tancar l’any amb les millors sensacions al mateix estadi on a mitjans de febrer obria l’etapa que el va dur a colar-se en la promoció d’ascens. A l’Olímpic de Terrassa el Manresa, tres mesos i mig després, tornava a veure porteria lluny del Congost. L’estadi egarenc va ser testimoni de la revifada com a visitant d’un dels equips més joves de la categoria i, per la mateixa raó, amb més capacitat de millora. Una vegada que els deixebles de Xavi Corominas s’han tret de sobre el llast de la sequera a domicili, i si continuen fent-se seva la força del Congost, la fletxa només podrà mirar amunt. Com ja succeïa el 2022, impossible oblidar un any que expira i que a la família blanc-i-vermella ens ha tornat a ser més feliços del que érem no fa gaire temps enrere. 2023 ha mort amb honors. Visca 2023! |
