Després de participar en la secció paral·lela Una Certa Mirada del Festival de Canes i obtenir el Premi a millor pel·lícula de la secció Zabaltegi - Tabakalera del 70è Festival de Sant Sebastià, "Godland" de l'islandès Hlynur Pálmason arriba als cinemes. La tercera pel·lícula de Pálmason després de les sorprenents "Winter Brothers" (2017) i "Un blanco, blanco día" (2019) ens parla d'un mossèn danès, Lucas (Elliott Crosset Hove), que a finals del XIX rep l'encàrrec d'anar a Islàndia, territori sota domini danès, per construir-hi una església i prendre fotografies dels seus habitants. El film reposa sobre l'èpica del viatge, ja que es tracta d'un periple per un entorn feréstec i intransitat.
Un itinerari que transmet la petjada del cinema de Werner Herzog on el paisatge esdevé preeminent, un element de gran fisicitat, en un tractament de caràcter immersiu. És també cinema històric perquè s'aborda els temps dels pioners, els descobridors, el temps dels fonaments d'un país, amb la construcció d'una església com a element simbòlic. També es pot veure com cinema sobre cinema, pel fet que aquest home de la creu, l'home religiós, és també un home amb una càmera fotogràfica, on les fotografies actuen com fotogrames d'una pel·lícula en un registre documental.
És també un film sobre la religió i la fe associat al progrés i la modernitat enfront d'un cert paganisme i primitivisme lligat a un món incògnit, desconegut, ancestral. També planteja un conflicte cultural entre llengües i tradicions diferents, ingredients en col·lisió, perfectament plantejat en la figura del rústic guia veterà islandès. Un film aspre i dur també sobre el pas del temps i els canvis en la societat. "Godland" és una gran pel·lícula en el sentit que agrupa diferents pel·lícules dintre seu, amb múltiples enfocaments. I també és un genuí tresor cinematogràfic, ja que es tracta d'una peça de gran rigor, extremadament depurada, amb imatges molt cuidades i enquadraments perfectes. |
