Quan el divorci no era permès i el matrimoni era més un contracte de possessió de la muller en favor del marit, que una voluntat mútua de convivència, si una dona volia separar-se, tenia totes les lleis en contra i tothom li deia que no podia ser: el marit, la família del marit, fins i tot la seva pròpia família, i moltes altres dones que patien com ella, però que per impotència, per por, per covardia, per protegir els fills, per rabiosa enveja insana o perquè se’ls havia acabat l’autoestima o no n’havien arribat a tenir mai, donaven la raó a aquella reglamentació que, vista des d’ara, era tan antinatural i tan injusta.
Les dones només podien callar i acceptar, i si alguna es revelava, la gent se n’allunyava, l’assenyalava amb el dit i, inclús, se la vexava i se la tractava de qualsevol cosa. La realitat era tan cruel que fins i tot en els entorns més fonamentalistes no es veia amb mals ulls que l’espòs hagués de prendre mesures dràstiques i utilitzés el càstig físic per corregir la situació i que no tornés a passar més. Perquè, al capdavall, era ella qui, amb la seva conducta equivocada i fora de la legalitat, li havia obligat.
Era aquella època en què, com deia l’acudit, quan un home decidia donar més llibertat a la seva dona, li feia la cuina més gran… i tots s’hi feien un tip de riure.
Ara, que les parelles se separen lliurement quan no s’avenen i decideixen de fer-ho (i no voldria pas trivialitzar, perquè una separació acostuma a ser sempre traumàtica i hi perden les dues parts, sobretot en el moment del tràngol), hem d’agrair el coratge i el sacrifici d’aquelles dones que no fa pas tants anys van patir, però no es van rendir i, al final, se’n van sortir. |