A Mèxic, cap festa és considerada una festa de debò si no hi ha en ella una pinyata. La seva infinitat de formes, els seus brillants colors i la diversió que es genera al voltant d'ella, han fet que s'estengui aquesta tradició per tot el món i que s'hagi incorporat en tota mena de festes.

I és que resulta divertit per tothom, no només per als nens, per la qual cosa cada cop és més freqüent veure-les en altres menes de celebracions com els comiats de solters, les noces, les jubilacions o els aniversaris dels 50 i els 60 anys, entre altres.
A pesar que en aquest país americà és on està més arrelada, el seu origen cal remuntar-lo a la Xina i a la celebració de l'any nou. Originàriament allà, les seves formes representaven a animals. Va ser Marco Polo qui la va introduir a Europa, concretament a Itàlia, i la va adaptar a les festivitats de la Quaresma.

D'Itàlia, va passar a Espanya, i del nostre país, a Mèxic a través dels missioners durant el segle XVI. Precisament van ser els frares agustins, els qui la van utilitzar com a eina evangelitzadora en les Misses d'estrenes, i d'aquí, la seva forma més representativa, la dels 7 pics que simbolitzaven els 7 pecats capitals: luxúria, enveja, avarícia, supèrbia, ira, gola i mandra.

Els colors cridaners de l'exterior representaven les temptacions a les quals estem sotmesos davant els plaers de la vida, tapar-se els ulls representava que la fe és cega i quan trencaven amb el pal la pinyata i accedien a les fruites i dolços de l'interior, aquests simbolitzaven el premi que ens atorga el cel com recompensa per haver vençut les temptacions.

La tradició es va anar conservant i ha evolucionat fins als nostres dies, usant-se majoritàriament en els aniversaris i en les festes infantils. Actualment, el ritual consisteix a embenar-se els ulls i donar 33 voltes sobre si mateix amb l'objectiu de perdre l'orientació i l'equilibri, per a després intentar amb l'ajuda d'un pal trencar la pinyata. Els altres assistents es queden al voltant, animant.

Les pinyates poden realitzar-se de fang o de cartó i es recobreixen amb paper de colors de seda o crepè. I tot i que, com hem comentat anteriorment, la forma tradicional és la dels set pics, en l'actualitat podem trobar-les de tota mena de formes i colors, de personatges coneguts o de qualsevol objecte que se'ns ocorri.