El 17 de novembre de 1929 es jugava la penúltima jornada de lliga de Segona Preferent. Aquell dia la pluja va ser la protagonista a la nostra ciutat. Fins al punt que una delegació de directius del Manresa es van desplaçar a l’estació del Nord de Manresa (la de la RENFE) per esperar l’arribada de l’àrbitre i demanar-li parer sobre la disputa o no del partit, sobretot per preparar el taquillatge, o no, entre d’altres qüestions logístiques.

Aquesta trobada es va fer amb la presència de l’expedició vallesana i del delegat federatiu, que també arribava en aquell mateix tren. Un cop al Pujolet i inspeccionat el terreny de joc l’àrbitre va parlar amb els capitans d’ambdós equips per fer-los saber que si el partit començava seria amb la condició que s’hauria d’acabar. La primera part va acabar amb el resultat de 0-1 i un cop arribats al descans l’àrbitre, Sr. Planell, va decidir la suspensió del partit, sorprenent tothom amb una decisió contraria a la que havia manifestat abans de l’inici. La directiva del Sabadell es va queixar l’endemà públicament d’aquell fet, que entenien que els perjudicava. Ho va fer en una nota apareguda al diari El Mundo Deportivo. També es van queixar de la trobada de directius manresans amb l’àrbitre a la seva arribada a l’estació (encara que ja he comentat que la trobada va ser amb ‘llums i taquígrafs’) i de l’entrada d’algun directiu local a la caseta arbitral quan va acabar la primera part.

  La resolució del Comitè de Competició va ser que el partit s’acabés amb el resultat que reflectia el marcador en el moment de la suspensió, però el Manresa, lògicament, va recórrer aquella decisió. Finalment el Comitè d’Apel·lació va rectificar a Competició i va resoldre que el partit continués el dia 2 de desembre. Què va passar? La Federació va enviar un Telegrama el divendres 29 de novembre, quaranta-vuit hores abans de la data designada per la represa del partit. Com que el Telegrama va arribar fora de l’horari de Correus, el Manresa no va saber res de l’avís de la disputa de la segona part del partit en qüestió. Normalment, com encara passa avui dia, els jugadors dels equips queden convocats pel partit del cap de setmana l’últim dia d’entrenament.

En aquella època el més habitual era entrenar dimarts i dijous, així què els jugadors del Manresa van marxar del darrer entrenament amb la idea que no hi hauria partit el cap de setmana, doncs la lliga s’havia acabat el cap de setmana anterior. Així, el dia 2 de desembre s’hi van presentar davant les portes del Pujolet l’expedició del Sabadell, l’àrbitre (el mateix Sr. Planell) i un Delegat federatiu, però després de més d’una hora d’espera, van anar a un bar proper a aixecar acta del ‘partit’ i marxar cadascú cap a casa seva. La ‘no presentació’ del Manresa seria sancionada amb la pèrdua del partit i amb el ‘desterrament’ a la darrera posició de la classificació.

Per sort, al no haver-hi més divisions per sota de la Segona Preferent, el Manresa va continuar la temporada següent a la mateixa categoria. Sembla ser que hi va haver ‘alguna mà negra’ rere tot això, no en va a la premsa esportiva es va criticar de manera molt dura una actitud del Sabadell que va sortir beneficiat de tot plegat, quedant campió del grup amb dos punts aconseguits al despatxos. És estrany que el Sabadell tingués coneixement de la disputa de la segona part del partit a Manresa, però no l’equip local. El Sabadell, dies més tard, quedaria campió provincial en vèncer l’Iluro de Mataró, després d’un partit que va acabar amb un escàndol monumental, que culminaria amb l’àrbitre perseguit pels carrers de Mataró, fins arribar a l’estació de tren. Inclús, alguns aficionats va entrar al vagó on es va refugiar... el Sr. Planell. Sí, el mateix àrbitre de l’accidentat Manresa-Sabadell que mai es va acabar.

El dia que el Manresa va jugar amb deu

   El dia 7 de gener de 1934 es disputava la darrera jornada del Campionat de 2ª Preferent, grup B, en la que el Manresa rendia visita al Sant Cugat. El partit era intranscendent per tots dos equips i, segurament per aquest motiu, el Manresa només va poder reunir a deu jugadors per efectuar el desplaçament a terres vallesanes per afrontar el partit davant l’equip roig-i-negre.

 Aquesta dada d’un Manresa presentant un equip coix contrasta amb la realitat d’una temporada en que l’equip blanc-i-vermell va acabar ascendint a la 1ª Categoria B, després d’acabar en tercera posició a la primera fase del campionat, el que li donava dret a disputar el denominat Torneig de Classificació, on després de quedar també en tercera posició aconseguia l’ascens gràcies a una reestructuració de categories que va efectuar la Federació Catalana de Futbol.

 Desconeixem si el fet de jugar amb deu jugadors tot un partit li ha succeït en més ocasions al llarg de la història, però el cas és que el Manresa té aquest dubtós honor. De fet, per afrontar la següent temporada, el Manresa, que anava curt de jugadors degut a la seva delicada situació econòmica, va tenir que repescar dos jugadors ja retirats de la pràctica del futbol: Martí i Roca. La delicada situació econòmica era provocada, segurament, pel fet que la societat en general començava a deixar una mica de banda el futbol per centrar-se en una situació política que ja començava a donar pistes d’una guerra civil que no va trigar gaire a explotar.

El partit jugat a Sant Cugat va acabar amb un clar 4 a 0 a la mitja part, però un canvi estratègic va permetre el Manresa no encaixar més gols i, a més, marcar el de l’honor (4-1). Això gràcies a que el davanter Aparici, un dels millors homes de l’equip, es va col·locar a la línia defensiva i va aconseguir equilibrar un matx que semblava abocat a una golejada més ampla. La alineació que va presentar l’equip manresà en aquell partit va ser: Montserrat, Prat I, Sainz, Prat II, Griera, Holgado, Torró, Señal, Artells i Aparici. No, no falta cap jugador; va ser el dia que el Manresa va jugar amb deu.

 Curiosament, ambdós equips ja van protagonitzar un fet gens habitual en el partit de la primera volta. El 5 de novembre de 1933 es disputava la setena jornada de la Segona Preferent, just el partit que posava fi a la primera volta. El Pujolet va viure l’enfrontament entre el Manresa i el Sant Cugat, dos equips situats a la quarta i cinquena posició, respectivament, però amb un equip local que mirava cap amunt a la classificació i un visitant més a prop de la cua (el grup era de vuit equips). Els gols arribarien a la represa, primer amb un gol del Manresa aconseguit de penal. Només un minut després el Sant Cugat tornaria a ser castigat amb un altre penal, també per mans, com el primer. En aquest cas el porter visitant va aturar un llançament que es repetiria dues vegades.

Després el Sant Cugat aconseguiria el gol de l’empat, però a manca de cinc minuts arribaria la polèmica. L’àrbitre tornaria a assenyalar el punt de penal, castigant l’equip vallesà amb una altra pena màxima, també per mans. Aquest tercer penal en contra no va ser ben rebut pels jugadors visitants, que a punt d’arribar al final del partit veien com se’ls podia escapar un punt important per a ells. I va ser tan mal rebut que el nivell de les protestes van arribar al punt que el penal no es va poder llançar perquè el Sant Cugat es va retirar del terreny de joc. L’àrbitre, davant la situació, va suspendre el partit anotant a l’acta el motiu, de cara a que el Comitè de Competició decidís al respecte. En principi, l’1 a 1 del marcador ja no es va moure aquella tarda. Dies més tard la FCF va sancionar el Sant Cugat amb la pèrdua del partit. O el què és el mateix,  el Manresa va ‘anotar’ el penal des dels despatxos i va aconseguir els tres punts.