 |  |
| “No forma part de l’ADN dels mestres educar en l’odi” |
La pedagoga bagenca Agnès Torras ha estat guardonada per la seva trajectòria com a mestra i per la defensa de l’escola en català |
| ||
| BAGES / Noemí Badrenas | ||
| 25/11/2017 19:42 | ||
| És pedagoga i ha treballat 35 anys com a professora a la UAB. Fa deu anys que està jubilada però continua amb la seva relació amb la universitat com a professora emèrita, portant la direcció de treballs de final de grau dels alumnes de Magisteri (Ciències de l’Educació). També fa classes de català a dones magrebines i participa activament en el projecte Puntal, de reforç a infants de Manresa. Va començar coordinant el primer curs de Magisteri que es feia a Manresa i també coordinava els primers cursos a la UAB. Després va fer les oposicions i ja es va quedar com a professora allà. Impartia classes de Pedagogia (llavors Teoria i Història de l’Educació) i Educació Multicultural. També va ser durant molts anys tutora de pràctiques. Assegura que, tot i estar jubilada, no veu el final a la seva vinculació amb l’educació. “Sempre que pugui continuaré treballant per la cultura i donant classes a qui ho necessiti”, diu. Agnès Torras, de 69 anys i nascuda a Sant Joan de Vilatorrada, rep aquest divendres el 35è Premi Bages de Cultura impulsat per Òmnium per tota una vida dedicada a l'educació. Què representa el premi per a vostè? Tota una sorpresa. Fins i tot vaig pensar que s’havien equivocat! El que em fa gràcia és que el guardó porti el nom de Bages, perquè recordo quan estudiàvem la comarca amb els alumnes de quart de primària. Vam visitar molts llocs emblemàtics, com ara les mines de Sallent i Cardona, el Cogulló, els castells, Montserrat... També tinc molts records familiars lligats al Bages, com de quan pujava amb la família a Collbaix i allà fèiem carn a la llosa mentre observàvem els límits de la comarca. Com ha viscut l’evolució dels alumnes al llarg d’aquests 35 anys? He viscut dos plans d’estudis diferents. Cada cop els estudiants són més tecnològics i la relació amb els professors s’estableix a través del correu electrònic. Abans, era molt més personalitzada. I es volen respostes immediates a tot, però cal que els joves aprenguin a analitzar les situacions i els contextos sense presses. Els avenços també es noten en els nens ben petits, que ja saben fer anar un munt de dispositius mòbils. De totes maneres, a la nostra facultat sempre hem treballat molt el tema de treballs de grup, això que es fa ara amb el Pla Bolonya. I jo sempre he tingut bona relació amb els alumnes, perquè sempre m’ha agradat molt ensenyar. Vostè va viure de ple la repressió dels ‘grisos’ a les facultats. S’imaginava que tornaria a veure càrregues policials com les de l’1-O a Catalunya? No m’ho imaginava pas. Penso que hi ha hagut una falta d’entesa entre els dos governs, que han mantingut posicions molt enrocades. També des d’aquí, perquè s’ha precisat molt poc com es tiraria endavant la independència. És la lluita d’un conillet contra un senglar, perquè l’estat té tota la maquinària repressiva. La duresa amb què van atacar les forces policials era totalment impensable. També trobo molt fort que hagin tancat els Jordis i membres del govern català a la presó. En l’àmbit de l’educació, què en pensa de frases com ara “els mestres adoctrinen” o “els mestres eduquen en l’odi a Espanya”? No forma part de l’ADN dels mestres educar en l’odi, al contrari, ensenyem a conviure, a tenir criteri, a valorar la família, el seu entorn i també altres entorns que desconeixen. Aquesta estratègia forma part de la batalla. Han de buscar un cap de turc i van contra els dirigents i contra l’altra part que els costa més de pair, que és la catalanització de l’escola. De fet, ja hi ha partits que van néixer amb aquest objectiu, com és Ciutadans. Però els resultats canten: en acabar la primària i la secundària, els alumnes de Catalunya parlen i entenen perfectament català i castellà. No podem oblidar que la meitat de la societat és castellanoparlant i ningú abandona la seva llengua materna. Com recorda els inicis del català a l’escola? Als anys 70, vaig treballar a l’escola La Flama. De fet, en vaig ser una de les impulsores i també directora (de 1972 a 1974). Llavors no hi havia llibres en català. Primer la llei va autoritzar que els nens fessin Català i una assignatura en català. Més tard, amb la Generalitat, ja es va normalitzar i es podia fer tot l’ensenyament en català. A La Flama, però, intentàvem impartir totes les assignatures en català excepte la de Castellà. Parlant de La Flama, com va néixer? De la inquietud d’uns quants pares que veien que l’escola ‘nacional’ (pública) era molt autoritària, franquista, memorística i tradicional, i que l’escola religiosa era una opció però era massa religiosa i no tenia res de català. Aquests pares es van posar en contacte amb nosaltres, un grup de mestres que estàvem treballant a la guarderia L’Alba —on actualment hi ha la Joviat—, perquè a la llar d’infants ja fèiem servir una metodologia i pedagogia molt sensorial, vivencial, de deixar fer els nens al seu aire; intentàvem crear uns hàbits saludables; trèiem els nens al carrer a visitar botiguers i artesans; i treballàvem aspectes de motricitat i pintura, entre d’altres. Teníem el lema que s’aprèn a l’escola però també fora. Aquesta metodologia va sorgir del moviment educatiu Rosa Sensat, no? Sí, era un moviment de formació de mestres, que connectava amb ideologies anteriors al franquisme. A Barcelona, es feien estades a les escoles d’estiu i també hi havia grups de treball de mestres que es trobaven durant l’any. Vam constituir l’Aplec de Mestres del Bages, després de les estades d’estiu, basat en la formació del professorat. Van ser unes amigues de la meva època d’estudiant de Magisteri —sobretot la Rosa Maria Campà, que amb els anys ha fet furor— les que em van parlar del moviment Rosa Sensat. Allà vaig conèixer personalment Marta Mata, una persona excepcional, una dona que ho va donar tot per l’educació. Li tinc molta estima. Han passat molts anys des que es van començar a impulsar metodologies trencadores i pedagògiques a les aules, però a hores d’ara encara anomenem ‘escoles alternatives’ a les que treballen en aquesta línia, com ara l’escola Ítaca de Manresa. Com pot ser? El que consolida la línia d’una escola és el treball en equip dels mestres. El problema és que els mestres tenen totes les hores ocupades amb nens i no tenen temps per dedicar al treball en equip. Un altre problema greu del sistema actual és com s’escullen els professors. Els barems clàssics de puntuació no permeten que es consolidin les línies d’actuació de les escoles, perquè hi ha moltes places que s’ocupen amb interins. Hi treballen uns mesos i marxen. Així és impossible que els equips de professors siguin estables i puguin treballar en profunditat la metodologia pedagògica del centre. Així doncs, com hauria de ser l’escola ideal? D’una banda, no massa gran. D’una sola línia i amb nens d’edats diferents barrejats. Que tots els nens coneguin tots els mestres i a l’inrevés. Això implica que les ràtios d’alumnes per classe haurien de ser més baixes o que una mateixa classe comptés amb dos professors. Amb equips consolidats de mestres; amb famílies participatives; que els mestres respectin i estimin els infants i l’entorn de cadascú. Amb atenció a les famílies vingudes de fora i sense escoles gueto. Que els professors puguin aproximar els nens a la ciència i la cultura a través de l’observació, el pensament i l’experimentació. Que tots els nens facin la mateixa quantitat d’hores lectives a l’escola, tant si és pública com privada —ara es fa una hora menys a les escoles públiques—. També m’imagino una escola més humanitzada, amb espais semblants a una casa, per exemple, i amb tots els avenços tecnològics disponibles. A més, tot el material hauria de ser completament gratuït; caldria minimitzar la burocràcia i fer més estades fora de l’escola (colònies); també importantíssim, fomentar més la lectura, perquè un nen que llegeix serà un bon estudiant; i deixar que els nens tinguin temps lliure per jugar i estar a casa, sense atapeir-los amb extraescolars. De 1983 a 1987 va ser regidora d’Ensenyament de Manresa, com a independent pel PSC. Què destacaria d’aquella època? La consolidació de les escoles bressol de la Generalitat a la ciutat. No va ser mèrit meu, sinó de la Comissió de Guarderies que va treballar en la legislatura anterior. Amb l’alcalde Roqueta ja van preveure els terrenys per construir les guarderies. Però clar, jo vaig tenir la sort de poder-les veure acabades i en funcionament. També vaig intentar que els mestres es reciclessin en català. D’altres coses per les que vaig batallar no me’n vaig sortir, com ara de fer l’escola Pare Algué nova. En quina situació es troba l’educació a Catalunya? Venim d’una història escolar brillant. Entre 1910 i 1930, Catalunya era una potència en educació. Els edificis més bonics construïts a Barcelona en aquella època eren escoles. Molts professors havien viatjat per Europa per conèixer els moviments renovadors i els havien implantat aquí. El franquisme, però, va fer estralls. Malgrat això, ara continuem sent una potència. Per què creus que hi ha tants estudiants estrangers, sobretot hispanoamericans, que volen venir a Barcelona a fer un Erasmus? |
||
| ||||||
 |
Pompeu Fabra, 7-13, 08240-Manresa | Tel.: 93 872 53 53
 Altres mitjans del grup: 
|
 |