|
EL REPORTATGE: Una fàbrica molt cultural |
Cal Gallifa, a Sant Joan de Vilatorrada, va ser fins el 1977 va ser una de les indústries tèxtils més potents del Bages i acull avui el centre cívic i la biblioteca; l’edifici conserva intacta la xemeneia octogonal de maó, la corona de la qual s’ha restaurat fa un mes; l’Ajuntament assegura que és l’equipament més integrador del poble |
 |
| Façana de Cal Gallifa. Al mòdul transparent, de nova construcció, hi ha l’accés a la biblioteca; davant, la xemeneia de la fàbrica. Foto: Noemí Badrenas |
|
| BAGES / Noemí Badrenas |
| 07/11/2016 11:35 |
Cal Gallifa, situat al municipi de Sant Joan de Vilatorrada, va funcionar com a fàbrica tèxtil entre 1860 i 1977. Durant els més de cent anys de la seva existència es va consolidar com un dels equipaments industrials potents de la comarca, però la crisi dels anys 60 en va causar el declivi i finalment el tancament. L’edifici va canviar els telers per llibres i avui és un equipament íntegrament destinat a usos culturals. Acull una sala polivalent (planta baixa), la biblioteca municipal (primera planta) i un centre d’iniciatives empresarials i l’escola d’adults (segona planta).
El complex va ser adquirit per l’Ajuntament el 1987, deu anys després que la fàbrica tanqués portes i quedés en un complet estat d’abandonament i ruïnes. Des de llavors s’hi han fet quatre grans intervencions, la última el 2002, que han reconvertit la fàbrica en un equipament “100% cultural”, explica Jordi Pesarrodona, regidor de Cultura. També recentment –les obres van finalitzar encara no fa un més– s’ha restaurat part de la xemeneia, una de les més altes de Catalunya, que es conserva pràcticament intacta. La inversió, d’uns 22.000 euros, ha permès rejuntar les esquerdes que s’havien format a la corona amb el pas dels anys, retirar l’antic parallamps, col·locar anelles de fibra de carboni i reposar les peces de ceràmica despreses.
Pesarrodona assegura que l’antiga fàbrica és “la nineta dels ulls” del municipi, ja que el consistori hi ha invertit una especial dedicació, sobretot econòmica, per fer que sigui un servei cultural a l’abast de tothom. I han aconseguit, diu, que sigui l’equipament “més integrador” del poble: “Les biblioteques funcionen cada vegada més com un centre cívic, són molt integradores, perquè estan obertes a tothom i no s’hi fa cap distinció per edat, gènere o origen”, afirma el regidor.
Potencial hidràulic Cal Gallifa –aixecada el 1860 per Francesc Gallifa– està situada just al costat del riu Cardener, molt a prop de les altres dues indústries tèxtils que hi havia al municipi a mitjans del segle XIX –Borràs i Burés. Va funcionar amb vapor i gràcies a la força d’un salt d’aigua fins el 1913, quan va arribar l’energia elèctrica. Només cinc anys després de la seva obertura es van ampliar les instal·lacions i es van posar en funcionament les tres plantes que conformen avui l’edifici, en les quals hi havia en aquella època més de 300 telers i 6.390 fusos. Les màquines s’activaven a través d’un sistema d’embarrats –d’aquí el nom de la Fira dels Embarrats, celebrada recentment al municipi, en honor a l’era industrial– i es treballava principalment el cotó, tot i que els últims anys es va introduir el polièster i la viscosa.
L’empresa donava feina a 51 persones. Mig segle més tard, la producció havia crescut tant que s’havia ampliat la plantilla fins a doblar-la. La fàbrica va viure, però, alguns episodis de conflictivitat laboral que en van marcar la història. El més sonat va ser la vaga general del 14 de juliol de 1890, que va finalitzar amb la mort d’un treballador a causa del tret d’un vigilant nocturn. A principis del segle XX també es va viure un període de molta tensió, coincidint amb l’aprovació de les lleis de reducció laboral, no complertes pels empresaris –associats a partir de 1927 sota el nom d’Industrial Anònima GVC–, que preferien pagar la multa a modificar la jornada laboral dels treballadors.
En l’actualitat, “tot el poble es beneficia de Cal Gallifa, sempre tenim tots els espais ocupats”, diu el regidor, que afirma que amb el creixement del municipi dels darrers anys –actualment té uns 11.000 habitants– “s’ha quedat petit. Fins i tot hem d’ajornar alguns actes per falta de lloc”, lamenta.
 Totes les plantes conserven els pilars originals de la fàbrica, que travessen la nau de dalt a baix; alguns es van retirar el 1993 per a adequar-hi la caixa escènica. Foto: Noemí Badrenas |
|