|
La UManresa impartirà el primer màster de l’Estat especialitzat en simulació |
La universitat, pionera en simulació clínica, fa un pas més cap a la innovació docent; els alumnes aprenen amb maniquins que poden respirar i vomitar |
 |
| Aida Camps, posant el gota a gota al simulador d'alta fidelitat. Foto: Jordi Preñanosa |
|
| MANRESA / Carmina Oliveras |
| 01/08/2016 11:35 |
El Campus Manresa de la UVic-UCC començarà a impartir aquest setembre el primer màster de l’Estat espanyol en Simulació Clínica i Innovació Docent per a professionals de la Salut. Els estudis representen un pas més cap a l’especialització en aquest camp, després que l’any passat s’instal·lés a la clínica universitària la seu del Centre Internacional de Simulació i Alt Rendiment Clínic (CISARC).
Aida Camps, coordinadora de Simulació de la UManresa, explica que el màster és una continuïtat del postgrau iniciat aquest curs, que ja ha permès formar 16 instructors en simulació. Són les persones encarregades de pensar i plantejar tots els detalls que han de tenir els escenaris que es trobaran els alumnes d’Infermeria per tal que en puguin treure el màxim aprenentatge. El màster, que només està pendent de la darrera validació, serà oficial –de fet, serà el primer oficial de la UManresa-– i donarà, per tant, accés a un doctorat.
Camps relata que sense l’experiència adquirida en simulació al llarg dels anys “no hauríem arribat fins aquí”: “Sempre s’han fet simulacions, però amb el pas del temps la universitat va apostar per fer el salt qualitatiu i fer el CISARC”, que ha permès disposar de més de mil metres quadrats útils per a la pràctica de la simulació clínica. Hi ha un quiròfan esterilitzat i, per tant, els alumnes han de seguir unes estrictes mesures de seguretat i higiene. De fet, és un quiròfan real: un dia a la setmana l’utilitzen podòlegs de la Seguretat Social per fer cirurgia sense ingrés i sense tocar os.
També hi ha aules que recorden a les sales de confessions de la policia –amb càmeres i vidres unidireccionats– on es plantegen situacions als alumnes, ja sigui amb actors o amb les joies de la corona: els tres simuladors d’alta fidelitat: maniquins –un d’ells és un nen– capaços de parlar, de respirar, de tancar i obrir els ulls i, fins i tot, de vomitar i de fer edemes de glotis –per exemple, quan es planteja un escenari en el qual un pacient ha tingut una reacció al·lèrgica i se li ha inflat la llengua–. Se’ls pot punxar i intubar –la qual cosa un actor no aguantaria– i se’ls pot auscultar a nivell cardíac, abdominal i pulmonar. I està monotoritzat “per poder seguir totes les constants i variables, igual que passaria en un quiròfan”.
L’aposta per la simulació de la UManresa ha fet que ja no es limiti només als alumnes –el centre està obert a professionals– ni estrictament a la Infermeria: també s’aplica a Logopèdia, Fisioteràpia, Podologia i a Administració i Direcció d’Empreses, “on hem estat pioners”, diu Camps, que planteja: “qui t’ensenya a la carrera com atendre un inspector d’Hisenda? O la relació amb els treballadors? Són converses complicades”.
Tota la trajectòria és el què els ha fet veure la importància de formar docents capaços d’idear els millors escenaris i situacions. No tot s’hi val: “ Les aules de simulació han de ser entorns per equivocar-se.L’alumne no ha de sortir rient, ni tampoc traumatitzat. Ha de poder extreure el seu coneixement per solucionar una situació”. I perquè això és produeixi el rol del professor és clau. |
|