Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies si prem el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-les fent clic a “Política de Cookies“ L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Joan Vilar, el capellà que era amic dels anarquistes
Tres entitats rescaten la figura d'un sacerdot manresà que a l’exili “ho va donar tot per gent que uns anys abans potser l’haurien matat”; de forts ideals, va abandonar els jesuïtes per les seves conviccions democràtiques i catalanistes
Jaume Serra, Joan Badia, Joan Aurich i Francesc Comas, en la presentació de la jornada. Foto: C.O.
Sembla que la història de la Guerra Civil, del Franquisme “hagi de ser blanca o negre, però aquest cas ens demostra que no”. Així resumeix Joan Badia, president de la Fundació Independència i Progrés, l’essència de la figura de Joan Vilar i Costa (1889-1961), un capellà manresà de fort compromís social que, fins fa ben poc, “pràcticament ningú sabia que existia” i que tres entitats (també hi participa el Centre d’Estudis del Bages i el Casal de l’Església) han decidit rescatar de l’oblit amb una jornada que es farà dissabte.
“És una persona apassionant, de la qual qualsevol país normal n’hauria fet una pel·lícula”. És, tal com diu Badia, “l’expressió dels grisos que pot tenir una època convulsa: No és habitual que un capellà a l’exili es dediqui plenament a ajudar els republicans i els comunistes i anarquistes que potser uns anys abans l’haurien matat”.
La desconeguda vida de Joan Vilar ha captivat els historiadors manresans des que la van descobrir a través d’un recent llibre d’Hilari Reguer. I és que llegir la seva biografia és llepar-se els dits: catalanista de soca-rel, va abandonar els jesuïtes als anys 30 per la seva deriva espanyolista i va decidir escriure en llatí per no haver-ho de fer en castellà.
Es va amagar en els primers anys de la guerra civil, però després es va colar a la Generalitat, on va tenir un paper destacat al Comissionat de Propaganda. S’exiliaria més tard a França, passant per camps de concentració on “ho va donar tot pels altres”. Expliquen fins i tot que la seva família es va negar a portar-li menjar perquè el solia regalar. A canvi, li van dur una sotana“perquè sabien que no la donaria a ningú”.