Un Manresa disfressat de ‘taronja mecànica’ li va perdre el respecte al màxim aspirant a l’ascens de categoria en la seva pròpia salsa, un estadi Olímpic que des de feia 56 anys no veia perdre els seus contra el Manresa al campionat de lliga.

Un gol d’Izan Checa a la segona part, des del punt de penal, va fer moure el lluminós de l’estadi per primera i darrera vegada en una tarda en que, cap a tres quarts de set, els deixebles de Ferran Costa feien, no un pas (no!), sinó dos passos endavant i es col·locaven segons a la classificació. Ja sé que és el conte de la lletera, però, sabeu qui seria ara el líder d’aquest grup si en aquell maleit temps afegit contra l’Europa, el Manresa hagués pogut conservar, com a mal menor, un empat, en lloc d’aquella cruel i injusta derrota? Sí, un equip que al seu diccionari no té la paraula impossible. Per aquest Manresa, ‘impossible is nothing’.

 El partit a l’Olímpic va començar amb una certa igualtat de forces, amb el típic tempteig entre dos rivals que més o menys es coneixen i que volen explorar els punts febles del rival abans de prendre decisions. L’excés de centrecampisme es va acabar als 12’, quan Noah es va escapolir de la seva parella defensiva i es va plantar a l’àrea defensada pel porter menys golejat del grup, Ortega; el xut creuat del davanter manresà va fregar la soca del pal esquerre de la porteria del gol nord de l’Olímpic, encara que, potser, no va entrar per una miraculosa mà d’Ortega que va enviar la pilota a corner. Un corner que Acevedo Dudley no va concedir. Sense temps de pair l’ensurt, el Terrassa veia com la seva porteria tornava a trontollar. El Manresa va recuperar la pilota en la zona de tres quarts de camp, a la banda esquerra, i Èrik Rafael creuava la pilota en diagonal cap al cor de l’àrea, on va aparèixer, tot sol, Uri Pérez per anticipar-se a la desesperada sortida d’Ortega, però la rematada de cap del migcampista blanc-i-vermell (en aquest cas taronja), amb la porteria buida, va sortir per la línia de fons (15’).

 El Manresa ja havia donat un pas endavant i començava a mostrar el seu ADN, pressionant el rival amb el ganivet als dents, robant pilotes, jugant-les amb criteri i posant-les a la zona de perill del rival. Però també s’ha de dir que al davant tenia la millor defensa del grup i la culminació de les jugades davant Ortega costava lligar-les. En una de les poques fuites d’aigua que va trobar el Manresa en la defensa rival, un contracop de llibre el va culminar Izan Checa amb tots els pronunciaments per posar-li la por al cos al porter rival, però en una posició franca va decidir posar la pilota als companys que venien de cara i la jugada va acabar en corner (28’).

  Al darrer quart el Terrassa es va espolsar el domini visitant i va donar un pas endavant, encara que el Manresa es va mostrar pràcticament infranquejable i tan sols dins dels darrers cinc minuts va concedir alguna ocasió als deixebles del nou tècnic egarenc, Juanjo García. Una pilota centrada des de la dreta de l’atac local, quasi des de la línia de fons, la va colpejar amb el cap Josu, però massa fluix, malgrat la posició franca, i sense problemes per Marc Vito (41’). Un parell de minuts després una pilota es va colar a l’esquena de la defensa manresana i Jaume va encarar la porteria d’un Marc Vito que, a l’alçada del primer pal, va neutralitzar el xut enverinat del davanter vermell. Tot obert de cara a la segona part.

  El Terrassa va prémer les dents a l’inici de la represa i va jugar molts minuts en camp contrari, davant un Manresa que es defensava amb encert però que patia. Els locals insistien per les dues bandes i arribaven amb certa facilitat a l’àrea rival, encara que la bona disposició sobre el terreny de joc del Manresa feia que el Terrassa es precipités en la culminació dels atacs i optés per xuts llunyans que no li feien pessigolles a Marc Vito. El que començava a ser una desesperació pel Terrassa seria un alleujament per un Manresa que, poc a poc, va anar guanyant metres i donant-li la volta al mitjó.

  Als 54’ arribaria una gran jugada col·lectiva que naixia al lateral dret de la defensa manresana i que acabaria a la zona esquerra de l’atac, amb una centrada a l’olla de Toni Sureda que remataria de primeres Èrik Rafael i que sortiria, no gaire desviat, però per sobre del travesser. Era un primer avís. L’única resposta vermella la donaria tres minuts després Sergi Arranz amb una mitja volta a l’alçada de la mitja lluna de l’àrea, però el seu xut va ser molt fluix, molt centrat i sense problemes per Marc Vito. El Manresa anava creixent a mida que avançava la segona part i cada cop que travessava la ratlla del mig del camp tremolaven els ciments de l’Olímpic.

 Una escapada de Noah, tot sol, per la banda dreta de l’atac, va permetre el pitxitxi del grup de presentar-se davant Ortega amb tot al seu favor per anotar el primer gol de la tarda, però la indecisió de xutar, o no, amb la cama dreta, el va fer perdre pistonada i un defensa va arribar a temps d’evitar la tragèdia pel seu equip. Pilota a corner, un corner que va generar una altra situació de gran perill davant la porteria d’Ortega i que seria la avantsala del que arribaria un parell de minuts després. Noah va robar-li la cartera a la defensa local dins de l’àrea gran i, en la seva cursa cap a porteria, va ser empentat per un defensa vermell i va anar a espetegar a terra.

Acevedo Dudley no va dubtar a assenyalar el punt de penal. Izan Checa era l’encarregat de donar-li la mà, històricament, a Segifredo García, l’autor del gol de l’única victòria a l’Olímpic del Manresa en lliga, feia cinquanta-sis anys. Ortega va endevinar la trajectòria, però Izan Checa no va fallar i posava el seu equip per davant al marcador (77’). Aleix Díaz, que feia pocs minuts que havia entrat al terreny de joc, va estar a punt de ser sepultat per la pinya que haguessin fet els seus companys a sobre d’ell si el xut que va engaltar als 79’ no s’hagués estavellat a la soca del pal i hagués entrat al fons de la xarxa.

El Terrassa, a la desesperada, va buscar el gol de l’empat en el tram final, però el Manresa era com una mena de pop, amb molts tentacles, que arribava a qualsevol lloc per on volgués passar un equip que tan sols va poder xutar amb cert perill una falta directa, més enllà de la mitja lluna de l’àrea, que passaria a prop del pal dret defensat per Marc Vito (86’). Un Terrassa que no, tampoc, va fer bona la dita de ‘a entrenador nou, victòria segura’. Crec que aquesta frase feta ja ha passat a la història del futbol. Una història en la que el Manresa vol seguir escrivint més pàgines.