Cinc raons per deixar que els fills s'equivoquin
A ningú no li agrada veure patir un nen. Encara menys als seus progenitors. Per això molts pares i mares eviten que els seus fills es frustrin avançant-se a les seves possibles equivocacions. Però les bones intencions dels pares poden estar abonant el camí per a aconseguir justament el contrari.
Un nen jugant.

TENDÈNCIES / Redacció/UOC  
29/02/2020 09:56
Intentar tapar o negar emocions com ara la confusió, la tristesa o la ira no fa que aquestes desapareguin. De fet, compleixen la seva funció, ja que parlen del desig de l'infant. Quan els nens se senten respectats, escoltats i estimats (fins i tot enmig de la confusió, la tristesa i la ira), al final són capaços de saber com elaborar i integrar aspectes difícils o complexos de manera sana i significativa», assenyala Marta Reinoso Bernuz, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC.

La seva opinió coincideix amb la conclusió d’un estudi sobre com influeixen els pares sobreprotectors en el desenvolupament de l'infant. La recerca, publicada a Developmental Psychology, va analitzar l'evolució de 422 nens i nenes en les interaccions amb els seus pares durant 8 anys. Una de les observacions dels investigadors va ser que quan els pares sobreprotegien els nens sense donar-los l'opció que resolguessin les seves pròpies dificultats els fills tenien problemes per a gestionar les seves emocions, cosa que té conseqüències com ara la intolerància a la frustració, entre altres.

«Cal deixar que els nens s'equivoquin i que visquin l'error com una cosa natural», afirma Amalia Gordóvil Merino, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC. «Aprenem a caminar caient una vegada i una altra, de manera que ens hauríem de preguntar per què ens entestem a eliminar l'error de les nostres vides. En fer-ho, enviem sense voler missatges com ara "tu no ets capaç de fer-ho", cosa que contribueix a una baixa autoestima i més dependència dels pares. Per contra, les equivocacions ens permeten aprendre i reconduir situacions», afegeix.

Si els pares no tornen a l'escola a buscar el quadern de deures que el nen s'ha oblidat a la classe, o deixen que acabi sense ajuda un collage imperfecte encara que el resultat s'allunyi del que s'ha plantejat, l'estan ajudant a créixer i desenvolupar-se. Segons els especialistes, actuar d'aquesta manera comporta aquests cinc beneficis:

 Evitar que se sentin incapaços. Si intervenim quan veiem que s'acosta l'equivocació, el missatge indirecte que pot arribar al nen és que no confiem que sigui capaç de fer les coses tot sol. Va ser la conclusió d'una recerca en la qual es van comparar dos estils de criança: el controlador i el que fomenta l'autonomia de l'infant. Els investigadors van observar que, quan les seves mares no estaven presents, els nens amb progenitores que fomentaven l'autonomia intentaven fer la tasca que se'ls havia encomanat, fins i tot encara que els costés i s'acabessin frustrant. En canvi, els nens amb mares controladores tenien dificultats per a afrontar la tasca i de seguida es donaven per vençuts.

Aprendre a tolerar la frustració. Com explica Amalia Gordóvil Merino, doctora en Psicologia i psicòloga familiar al centre GRAT, quan no permetem que els fills cometin els seus propis errors l'únic que aconseguim és retardar el moment en què sortiran al món tots sols, «i llavors la frustració serà més gran perquè la seva capacitat per a gestionar-la no s'haurà entrenat. El perill és que seran poc autònoms. I si no toleren aquesta crisi es poden deprimir o desenvolupar algun tipus de fòbia social, relacions de dependència o ansietat en la vida adulta», adverteix.

 Inculcar una visió positiva de l'intent. Per a fomentar l'autonomia, hi ha una cosa prèvia indispensable, i és disposar d'una base de seguretat i confiança. «En la mesura que la persona senti que pot, farà tota sola accions dirigides a aconseguir el que desitja o necessita. És un procés d'aprenentatge i entrenament», explica Marta Reinoso Bernuz, doctora en Psicologia i directora del màster universitari de Psicologia Infantil i Juvenil: Tècniques i Estratègies d'Intervenció de la UOC. «En aquest procés hi haurà "errors" que són aproximacions parcials al resultat desitjat. Per exemple, potser un nen ja sap agafar bé la cullera —"èxit"—, però torça el braç i en vessa el contingut quan se l'acosta a la boca —"fracàs". En aquest sentit, és útil emprar la metàfora d'una escala i veure que arribem a dalt a partir d'esglaons intermedis. En la mesura que les figures de referència per al nen —principalment la família i també més endavant l'escola— tinguin aquesta visió positiva i de capacitat, podrà anar pujant aquests esglaons. Des d'aquesta perspectiva la mirada està posada en la potencialitat (els esglaons ja pujats) i no en el dèficit (els esglaons que queden). En petites o grans dosis, les equivocacions formen part del dia a dia. I potser és útil canviar el terme "fracàs", que denota una cosa negativa i sense possibilitat de canvi, per un "a poc a poc" o "anem avançant", que obre la possibilitat de transformació i millora, d'evolució», explica.

 Prevenir la dependència emocional. Segons afirmen els experts, amb cada un dels nostres actes transmetem als fills missatges que no verbalitzem, «i sempre és bo reflexionar-hi», recorda Gordóvil Merino. «Quan sobreprotegim un fill perquè no es frustri davant dels errors que comet estem situant la frustració en un lloc inacceptable que ha d'evitar com sigui. I així s'afavoreix la dependència emocional dels pares i l'ansietat», assenyala la professora de la UOC.

 Desenvolupar la flexibilitat davant d'imprevistos. Una altra raó per a deixar que els fills s'equivoquin sense que els adults hi intervinguin és que d'aquesta manera s'ajuda a entrenar la flexibilitat davant d'imprevistos amb els quals no es comptava, cosa fonamental per a la vida adulta. Per aquest motiu els especialistes recomanen fomentar l'autonomia dels fills amb diferents fórmules. «Podem demanar-los coses pròpies de la seva edat, per exemple que facin tasques a casa o encàrrecs fora quan ja són una mica més grans. També és aconsellable no parlar per ells quan el metge, un professor o un amic dels pares els fan preguntes. A més, és bona idea animar-los i reforçar positivament els petits actes d'autonomia que a poc a poc van fent, com posar la roba bruta a la rentadora o anar a llençar les escombraries. Però sobretot hem de tenir present que la frustració ens fa créixer i ser més forts. Per això cal donar als nostres fills l'oportunitat d'experimentar-la», argumenta Amalia Gordóvil Merino.

Arxivat a: UOC  



 
Escriu la teva opinió
Nom:
Opinió:
Escriu el resultat de 3+2 (en xifra):



El Diumenge de Rams més desert
Manresa demana als ciutadans que es desinfectin més les cases
L'ajuntament anima a compartir Internet amb els veïns
La Coral Cardonina programa un cicle de Música Sacra online
 
redaccio@manresadiari.cat | Qui som| Avís Legal |
Pompeu Fabra, 7-13, 08240-Manresa | Tel.: 93 872 53 53

Altres mitjans del grup:
   
 
[Web creada per Duma Interactiva ]